Paco,
avui, 1 d’abril, han trobat el teu cos despenyat a La Falconera, un conegut penya-segat de les costes del Garraf. Feia dos dies que havies desaparegut en direcció al teu projecte diari: la fotografia. Per molta gent, un accident, però tu saps prou bé que si la mort t’arriba mentre fas el que vols, t’agrada i t’apassiona, no deixa de ser una mort natural. I aquesta podia haver estat en qualsevol dels molts viatges que un periodista amb càmera com tu va fer arreu del món, però principalment com un foto-periodista free-lance als principals conflictes bèl·lics europeus. Com natural era la teva extraordinària personalitat, afable, sincera, atrevida, creativa i tímida. Així s’entén que per la teva increïble trajectòria t’allunyessis del que per un altre podria haver estat trampolí per un fotògraf mediàtic, no obstant, la fama per tu era la fidelitat dels teus amics, companys, alumnes i els milers de seguidors del teu original blog, un diari d’un valor inigualable on el teu relat era la teva vida de fotògraf, o dit d’altre manera, ni un dia sense fer una fotografia. Un blog emocional, capdavanter, participatiu, en el qual imparties crítica i reflexió, protesta i reivindicació, anècdota i relat, denúncia i veritat. I no només amb imatges, també amb una redacció acurada. Com tots els tímids guardaves un secret que fa poc es va desvelar. Tenies també una passió per la ficció de gènere negre, però que anava més enllà com escriptor. I quina manera més natural que ajuntar les teves principals passions en una novel·la amb investigació periodística, la més propera a la detectivesca, que et permetés l’acció i la reflexió sobre la teva professió; la primera i no menys important que no només són periodistes els redactors, sinó que igual ho són els foto-periodistes però que per reivindicar-se han de demostrar els seus dots amb l’escriptura. I així ho vas fer. I amb el gènere més difícil: la novel·la. Amb quin entusiasme i orgull vas publicar la novel·la UN DIA DE MAYO ara fa dos anys. La teva timidesa et va impedir ser-ne el protagonista, però vas fer servir el truc del narrador i ho vas fer amb un protagonista alter ego, Marc Altés, el periodista barcelonès que investiga una xarxa de tràfic d’armes. I entre els paisatges inspiradors, aquelles mateixes fotografies que tu mateix arreu del món havies fet i que quedaven descrites en alguns paràgrafs de la novel·la com un fil conductor soterrat. No te’n vas amagar i a la presentació ho vas fer amb l’exposició d’aquestes fotografies, realitat i ficció, quina gran màgia. Però en la teva mort has tancar el cercle que tu mateix vas escriure en l’epíleg: La vida de les persones és com un cercle. Comença a formar-se des del mateix moment que naixem i es tanca amb la mort.
Potser per això, sense voler-ho, sense casualitat, has tancat el cercle en un dels teus paisatges favorits que també era paisatge de la novel·la, La Falconera. I un dia 30, com el teu naixement.
I ho vas fer sol, el camí i destí del fotògraf.
Voldria saber quin era el teu nou projecte de novel·la.
Voldria saber quin va ser el teu darrer enquadrament.
Voldria saber quin va ser el teu darrer pensament.
Voldria saber perquè has hagut de morir amb tanta vida pel davant.
Voldria saber…
Paco, amb paraules i sense, un dia d’abril, ha començat la teva llegenda, només accessible als millors.
avui, 1 d’abril, han trobat el teu cos despenyat a La Falconera, un conegut penya-segat de les costes del Garraf. Feia dos dies que havies desaparegut en direcció al teu projecte diari: la fotografia. Per molta gent, un accident, però tu saps prou bé que si la mort t’arriba mentre fas el que vols, t’agrada i t’apassiona, no deixa de ser una mort natural. I aquesta podia haver estat en qualsevol dels molts viatges que un periodista amb càmera com tu va fer arreu del món, però principalment com un foto-periodista free-lance als principals conflictes bèl·lics europeus. Com natural era la teva extraordinària personalitat, afable, sincera, atrevida, creativa i tímida. Així s’entén que per la teva increïble trajectòria t’allunyessis del que per un altre podria haver estat trampolí per un fotògraf mediàtic, no obstant, la fama per tu era la fidelitat dels teus amics, companys, alumnes i els milers de seguidors del teu original blog, un diari d’un valor inigualable on el teu relat era la teva vida de fotògraf, o dit d’altre manera, ni un dia sense fer una fotografia. Un blog emocional, capdavanter, participatiu, en el qual imparties crítica i reflexió, protesta i reivindicació, anècdota i relat, denúncia i veritat. I no només amb imatges, també amb una redacció acurada. Com tots els tímids guardaves un secret que fa poc es va desvelar. Tenies també una passió per la ficció de gènere negre, però que anava més enllà com escriptor. I quina manera més natural que ajuntar les teves principals passions en una novel·la amb investigació periodística, la més propera a la detectivesca, que et permetés l’acció i la reflexió sobre la teva professió; la primera i no menys important que no només són periodistes els redactors, sinó que igual ho són els foto-periodistes però que per reivindicar-se han de demostrar els seus dots amb l’escriptura. I així ho vas fer. I amb el gènere més difícil: la novel·la. Amb quin entusiasme i orgull vas publicar la novel·la UN DIA DE MAYO ara fa dos anys. La teva timidesa et va impedir ser-ne el protagonista, però vas fer servir el truc del narrador i ho vas fer amb un protagonista alter ego, Marc Altés, el periodista barcelonès que investiga una xarxa de tràfic d’armes. I entre els paisatges inspiradors, aquelles mateixes fotografies que tu mateix arreu del món havies fet i que quedaven descrites en alguns paràgrafs de la novel·la com un fil conductor soterrat. No te’n vas amagar i a la presentació ho vas fer amb l’exposició d’aquestes fotografies, realitat i ficció, quina gran màgia. Però en la teva mort has tancar el cercle que tu mateix vas escriure en l’epíleg: La vida de les persones és com un cercle. Comença a formar-se des del mateix moment que naixem i es tanca amb la mort.
Potser per això, sense voler-ho, sense casualitat, has tancat el cercle en un dels teus paisatges favorits que també era paisatge de la novel·la, La Falconera. I un dia 30, com el teu naixement.
I ho vas fer sol, el camí i destí del fotògraf.
Voldria saber quin era el teu nou projecte de novel·la.
Voldria saber quin va ser el teu darrer enquadrament.
Voldria saber quin va ser el teu darrer pensament.
Voldria saber perquè has hagut de morir amb tanta vida pel davant.
Voldria saber…
Paco, amb paraules i sense, un dia d’abril, ha començat la teva llegenda, només accessible als millors.
Foto: Andrea Elvira
Paco Elvira, fotògraf, periodista, professor i escriptor.
Barcelona 30-10-1948/El Garraf 30-3-2013
