No havia esdevingut una obsessió, més aviat una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un punt i apart.
Va començar feia molts anys quan va assistir al tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició familiar.
Vist els antecedents i la seva innata curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris. Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la variable que la convertia en coincidència.
Aquell dia va tenir un diari a les mans, un que no portava esqueles generals i que també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima. El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat, la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia estat incapaç d’aixecar-se.
S’havien estimat de joves, havien descobert junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat, però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família i encara se seguien trobant en coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.
Per tot això quan va llegir l’esquela va adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan dolorosa i magnificada. Havia de marcar un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més vegades, però de primer amor només n’hi ha un.
A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.
