A l’inici del curs hi ha el deure de comprar material de papereria o dit d’altre manera, escolar. La llibreta és la peça més demanada i aquesta pot ser de moltes maneres: petita o gran, quadriculada o blanca, amb espiral o llom, amb portada dura o tova, amb forats o sense, etc. Com és per necessitat, no es mira gaire el preu, però si hi ha una oferta dos per u, s’aprofita. Vist el preu de mercat una llibreta costa uns 3.40 euros per 170 pàgines en blanc. Normalment la gent no hi està al cas, però hi ha escriptors que segueixen fidels a la tradició d’escriure manualment en llibretes les seves creacions i no és fins al final que ho traslladen a l’ordinador per fer-ne més correccions. Els més afortunats tenen a persones que els hi fan aquesta feina feixuga, em refereixo a passar-ho a digital. Ben mirat, si l’escriptor utilitza les dues cares de la llibreta, escriu més de tres-centes pàgines. Habitualment en fa servir més d’una, però pel meu raonament ja em va bé fer-ho sobre la peça única. És a dir, que un cop acabada d’omplir i si segueix el trajecte habitual fins a la seva publicació en forma de llibre, el resultat serà que per uns 15 euros, més o menys, el lector tindrà a les seves mans una creació literària. Com els drets d’autor s’estableixen amb el 10% del preu de venda, l’escriptor rebrà un 1’5 euros per exemplar venut. No cal indicar el temps que l’escriptor ha invertit en la creació, que tret d’excepcions pot anar de dos a quatre anys. O el nombre d’exemplars de l’edició i no diguem el nombre d’exemplars venuts, que no són tants com l’escriptor voldria.
Però l’escriptor seu a la seva butaca de reflexió i sosté en una mà la llibreta buida i a l’altra mà la llibreta manuscrita (o el llibre editat, però en aquest cas ha triat la llibreta per no tacar el llibre). I no té més alternativa que pensar que surt més a compte ser escriptor de llibretes en blanc. I aleshores es pregunta si l’escriptor de llibretes en blanc rebrà el seu corresponent 10% o l’editorial se l’estalviarà amb l’excusa que una llibreta en blanc no es prou creativa. Però quan mira la llibreta manuscrita,se n’adona que no hi ha res més creatiu que un full en blanc. S’ha de reivindicar que els escriptors de llibretes en blanc, suposo que se’n diuen així, rebin els seus drets d’autor. I després, si pot ser, sol·licitar aquesta feina per vacances, que és quan es fan les llibretes en blanc perquè estiguin a punt per l’inici del curs escolar, i així amb la feina i sou extra poder dedicar-se amb més temps i sense pressions econòmiques a omplir les mateixes llibretes que abans ha fet en blanc.És l’art més creatiu, primer fas el full en blanc i després l’omples.
Però l’escriptor seu a la seva butaca de reflexió i sosté en una mà la llibreta buida i a l’altra mà la llibreta manuscrita (o el llibre editat, però en aquest cas ha triat la llibreta per no tacar el llibre). I no té més alternativa que pensar que surt més a compte ser escriptor de llibretes en blanc. I aleshores es pregunta si l’escriptor de llibretes en blanc rebrà el seu corresponent 10% o l’editorial se l’estalviarà amb l’excusa que una llibreta en blanc no es prou creativa. Però quan mira la llibreta manuscrita,se n’adona que no hi ha res més creatiu que un full en blanc. S’ha de reivindicar que els escriptors de llibretes en blanc, suposo que se’n diuen així, rebin els seus drets d’autor. I després, si pot ser, sol·licitar aquesta feina per vacances, que és quan es fan les llibretes en blanc perquè estiguin a punt per l’inici del curs escolar, i així amb la feina i sou extra poder dedicar-se amb més temps i sense pressions econòmiques a omplir les mateixes llibretes que abans ha fet en blanc.És l’art més creatiu, primer fas el full en blanc i després l’omples.
