Seguint els paràmetres habituals de pel·lícules doblades al català, la proporció continua en la línia de sempre, una minsa mostra per confirmar la regla. La cosa té una anàlisi preocupant quan el que es tracta és de doblar una pel·lícula infantil. Entenent que va dirigida als nens i nenes que a Catalunya han seguit la immersió a l’escola i per tant que la llengua vehicular ha estat el català com a llengua pròpia i a segons quina edat encara no dominen el castellà, tret de famílies de llengua castellana, se suposa que la majoria de nens escolaritzats a Catalunya entenen el català i no tots ho fan encara en castellà, amb la qual cosa la lògica seria que hi hagués més oportunitats de veure una versió catalana que no pas castellana. Però el seny topa amb el cinema i les polítiques de protecció al castellà ni que sigui per defecte. Quan s’estrena una pel·lícula infantil alguns pares catalans ja tremolen perquè com no es compleix la llei de repartiment equitatiu de còpies en les dues llengües oficials, els caldrà fer una peregrinació per anar a la sala on es projecta la versió en català. Aquest cop l’oferta sembla que arribi a mans del barrufet pocavergonya que s’oblida que a Catalunya “Els pitufos” s’han vist televisivament amb la seva versió catalana i els nens estan avesats a escoltar-los en català. Doncs bé, les dades són aquestes a tot Catalunya: 92 còpies, 85 en castellà i 7 en català. En percentatges, 92,4% en front del 7,6% del doblatge en català. A la capital catalana, 19 còpies en castellà i 1 en català. I, també, que hi ha una versió en 3D que només s’ofereix en castellà.
Vista la discriminació que continuen patint els nens catalans i els seus pares que no tenen la corresponent equidistància d’oferta en idioma que tant promulguen els defensors del bilingüisme que curiosament només fan servir una llengua i aquesta és la castellana, no els queda un altra remei que agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres. Potser caldria obrir debat sobre la necessitat de subvencionar aquestes excursions culturals i d’oci.
De totes maneres, tot i que aquesta política de doblatge no seria admesa de cap de les maneres per l’estat i els seus mitjans de propaganda si la proporció fos a l’inrevés, sembla que ens haguem d’alegrar quan les enquestes diuen (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) que el 64% dels catalans prefereixen la versió doblada a la original i que dels primers un 46% ho prefereix en castellà i un 18% en català. Sembla doncs que tot i que la proporció de còpies és testimonial en català, encara no ha desaparegut la preferència d’uns pocs en veure la còpia en català. Per els mitjans de Madrid és un èxit perquè demostra que Catalunya segueix la seva lenta però imparable castellanització. Aquí ens ho mirem amb lupa i patèticament hem de tenir esperances perquè en el nostre país que practica la immersió i que tots els nens acaben la seva etapa escolar amb el domini del català i el castellà, hi ha un 18% que opta per la versió en català. Sí, és veritat que som diferents, perquè en un altre lloc això no seria admès i les polítiques que es farien per corregir-ho no serien considerades atemptats a la llibertat. Barrufem mentre poguem. Per cert, el corrector ortogràfic no admet el verb barrufar. Es clar que tampoc pitufar, siguem justos.
Vista la discriminació que continuen patint els nens catalans i els seus pares que no tenen la corresponent equidistància d’oferta en idioma que tant promulguen els defensors del bilingüisme que curiosament només fan servir una llengua i aquesta és la castellana, no els queda un altra remei que agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres. Potser caldria obrir debat sobre la necessitat de subvencionar aquestes excursions culturals i d’oci.
De totes maneres, tot i que aquesta política de doblatge no seria admesa de cap de les maneres per l’estat i els seus mitjans de propaganda si la proporció fos a l’inrevés, sembla que ens haguem d’alegrar quan les enquestes diuen (Baròmetre de la Comunicació i la Cultura) que el 64% dels catalans prefereixen la versió doblada a la original i que dels primers un 46% ho prefereix en castellà i un 18% en català. Sembla doncs que tot i que la proporció de còpies és testimonial en català, encara no ha desaparegut la preferència d’uns pocs en veure la còpia en català. Per els mitjans de Madrid és un èxit perquè demostra que Catalunya segueix la seva lenta però imparable castellanització. Aquí ens ho mirem amb lupa i patèticament hem de tenir esperances perquè en el nostre país que practica la immersió i que tots els nens acaben la seva etapa escolar amb el domini del català i el castellà, hi ha un 18% que opta per la versió en català. Sí, és veritat que som diferents, perquè en un altre lloc això no seria admès i les polítiques que es farien per corregir-ho no serien considerades atemptats a la llibertat. Barrufem mentre poguem. Per cert, el corrector ortogràfic no admet el verb barrufar. Es clar que tampoc pitufar, siguem justos.
