Fa un any (10 de juliol) milers de catalans van sortir al carrer per mostrar un estat d’ànim entre la indignació, la protesta, la reivindicació i la tristor respecte a una situació de Catalunya sotragada per la crisi econòmica, social i dividida en identitats. En qualsevol cas, la maldada situació va fer sortir a totes les forces socials i polítiques per fer evident el menyspreu que alguns poders estatals mantenien i intensificaven periòdicament sobre estructures i essències catalanes. La xifra d’un milió era un símbol per exemplificar el sentiment de dir: Prou. La opinió publicada destacava en les seves portades tot tipus de raons pel bé de la causa i les editorials argumentaven la indiscutible necessitat de sortir al carrer.
Un any després tot continua igual però una part d’aquest milió ha cregut que hi ha coses que no s’han d’oblidar i que la reivindicació ha de continuar en gran mesura perquè les coses ni han millorat ni hi ha perspectives de fer-ho en el futur. Una part d’aquest milió sempre ha cregut que no hi ha res a fer amb L’Estat Español que mai ha cregut una altra cosa que una Catalunya lliure és la que es deixa dominar pel centralisme en termes de súbdit alienat i generós amb els seus impostos.
La gran diferencia entre la convocatòria actual i l’anterior és que la Catalunya oficial no s’hi ha apuntat, entre altres motius perquè la consigna no és diluïda i és més ferma que mai, Pel nostre futur: independència.
La qual cosa clarifica coses com que la majoria segueix fidel a la idea d’Espanya i una Catalunya com la província que l’alimenta i accepta el maltractament a que és sotmesa, potser per la por històrica a que les coses podrien ser pitjors.
El fet que el sentiment d’independència va creixent i això pot fer trontollar la línea de fer veure que som molt catalans, estem molt emprenyats, hem de dir prou, no els hi deixem fer el que vulguin, hem d’acabar amb l’espoli fiscal… mentre això no ens separi d’Espanya, qualsevol creixement de valor per la independència és una línea que s’ha de desmuntar, com argumentar el desastre social i econòmic al que es veuria abocada Catalunya si fos independent.
Una mostra subtil de la qüestió és que dos dels grans diaris de més tirada a Catalunya i que aglutina el boc gros de la dreta catalana (La Vanguardia) i l’esquerra catalana i espanyola (El Periódico), molt bel·ligerants en la convocatòria del 10 de juliol del 2010, han fet mutis pel forro en la convocatòria del 9 de juliol del 2011. No només no n’han fet portada el mateix dia, sinó que la única referència a la independència en les seves pàgines interiors ha estat la noticia sobre la independència i la creació d’un Estat nou al Sudan, que cal recordar que es troba a l’Àfrica. És a dir, la independència a milers de quilòmetres de la Plaça Catalunya té com a mínim el criteri periodístic de selecció noticiable, i quan ciutadans de Catalunya surten al carrer per demanar una cosa tan inofensiva actualment com demanar la independència del nostre país, o simplement per recordar que un any abans tots tenien la pell fina per Catalunya, ara no es mereix ni una línea de notícia ni d’opinió.
Trista noticia per a la credibilitat dels dos mitjans que, tot i que ja se sap, confirmen que el poder periodístic esta sotmès als seus propis interessos, socials i econòmics, naturalment, però també ideològics. I convé recordar-ho sobretot quan vulguin recordar que són mitjans independents.
Trist també pels professionals del periodisme de les seves plantilles que han traït la ètica periodística en el seu primer nivell, el dret a la informació dels seus lectors considerant que una convocatòria de manifestació independentista a Catalunya al centre de la seva capital i commemorant una anterior que va ocupar no només pàgines sinó dies d’interès periodístic, no es mereix ni una línea.
Alguns d’aquests periodistes també són professors en facultats de comunicació. Sort en tenen que les classes s’han acabat perquè podrien passar vergonya davant dels seus alumnes.
