Les generacions més grans han viscut amb la idea de que quan s’arriba a una edat més o menys atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara d’immigrants, discapacitats, refugiats, exiliats i, naturalment, vells; cada cosa en la seva particular circumstància temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.
Els nuclis familiars ja no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents generacions d’una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui temps per fer-se’n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte d’esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l’avi o iaia de torn i deixar-la davant d’un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d’oci o estarà a prop d’acabar-se. També n’hi ha que són més radicals i aprofitant que van a posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya sense patir excessivament. I quan tornin potser convenceran l’avi de que aquelles vacances temporals podrien esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.
Per fer prevenció del conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la cosa la faula del fill que porta el seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí ombrejat pels plataners, l’home gran s’atura a descansar i seu en una roca del camí. Allà comenta que encara se’n recorda quan ell mateix hi va portar al seu pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el fill l’agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi d’explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.
