La mobilitat d’estudiants estrangers, tot i que fa anys que es desenvolupa, és a l’entorn del pla de Bolonya on comença la seva expansió. Hom recorda fa anys, quan arribaven els primers, pocs, tímids, desorientats, il·lusionats, asseguts a les primeres files i que segons després de començar la presentació aixecaven el braç i preguntaven si la classe es podria fer en castellà. De la forma i to de la pregunta, se’n podrien fer derivades, des de la sorpresa per escoltar un nou idioma fins a l’exigència del castellà com a llengua docent. Pel tipus de pregunta, s’havia d’analitzar en un instant si havia estat generada per falta d’informació o per desinformació, que no és el mateix. Uns, perquè s’adonaven que el català existia, i d’altres, perquè algú els havia fet creure que era una llengua folklòrica. Per no ferir sensibilitats, la resposta era en primer terme informativa en castellà, i després, decebedora, per a ells, perquè continuava la docència en català.

Amb els anys la resposta requeria una dedicació prèvia que ja formava part d’un epígraf no escrit del programa, resposta als alumnes d’intercanvi, en el qual es relataven antecedents polítics, socials i realitats no enteses sobre el català i Catalunya. Més endavant els minuts inicials es resolien amb una curta ironia com ara que no podien deixar passar l’oportunitat d’explicar als seus néts que havien rebut classes en una futura llengua morta, i reservar la part més informativa i conciliadora fora dels discurs públic, perquè els estudiants catalans començaven a expressar la seva fatiga sobre el tema i el professor augmentava el desig de viure en un país normal on a l’aula no s’hagi de defensar el que ens és propi i natural. També hi ajudava la periodicitat anual i un esforç per part de tots, ells d’escoltar i nosaltres de cedir en el regat curt del despatx. La familiaritat d’aquesta política em va fer saber que si aquesta tipologia d’alumnes insistia, any rere any, era per la senzilla raó que una gran majoria de professors cedien i per tant el gros d’assignatures es feien a la carta amb el gest simbòlic d’aixecar el braç el primer dia de classe.

Actualment l’ increment del nombre d’alumnes d’intercanvi, d’Erasmus principalment, els plans de Bolonya i l’estructura semestral, han fet matisar els antecedents. Ara reben instruccions d’acollida de la universitat catalana i facilitats per fer cursos de català durant la seva estada, però en l’ idioma docent es manté l’ambigüitat, ja que se’ls deriva a preguntar-ho a cada professor. Ha desaparegut la pregunta inicial dins l’aula, ara la fan per mail, al passadís o a peu de taula abans de començar. La resposta és similar, més concisa i oferint l’expectativa de que si tenen alguna dificultat, continuarem fent reforç suplementari si així és necessari, com hem fet sempre. Dels molts que al final decideixen quedar-se, la meitat no els tornes a veure en la classe següent.

Per deformació professional hom intenta establir una anàlisi per fer-ne la interpretació. Continuem dubtant sobre la informació que reben d’origen, sobre que el català és un idioma de docència, i comprenem que tinguin dificultats de seguir les classes en català, perquè el seu justet nivell de castellà fa pensar que també tenen problemes amb aquest idioma. En un semestre d’estada, l’esforç que se’ls demana de comprensió del català està per damunt de les seves possibilitats.

La opció de flexibilitat que ofereixen algunes universitats d’origen, com ara el poder confeccionar el seu itinerari curricular triant assignatures de lliure elecció, fa que dins el marge de temps de matricula que tenen es dediquin a visitar assignatures, contrastar programes i metodologies i acabar decidint per raó de llengua, el més còmode per programa o favor del professor.

Una raó determinant m’ha arribat aquest semestre d’una estudiant francesa que ja havia fet el primer semestre i començava el seu segon d’estada a la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB. Quan li vaig preguntar sobre el seu nivell de comprensió del català després d’uns mesos entre nosaltres em va dir que res de res, que no n’havia tingut necessitat, que la seva vida universitària, social i cultural s’havia pogut desenvolupar perfectament en llengua castellana. Tot fa pensar que aquesta alumna, que no es va matricular en l’assignatura, després d’un any d’Erasmus a Catalunya tornarà amb una idea molt aproximada de l’estat de la qüestió sobre el català i confirmarà amb un somriure que més del seixanta per cent de la docència universitària es fa en llengua catalana.

Són coses de l’estadística. En el dia a dia i sense la tarima, que el pla Bolonya ha fet desaparèixer, no veiem més enllà de la pròpia aula.

Benvinguts estudiants d’Erasmus, us desitgem una plena experiència entre nosaltres, tot i que sigui en català.

El Punt. Opinió. 29-3-2010