Gabriel Martínez Surinyac és nascut a Sabadell (Vallès Occidental). És doctor i professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona. Està adscrit al Departament de Publicitat, RRPP i Comunicació Audiovisual de la Facultat de Ciències de la Comunicació amb assignatures de fotografia i video.
Sabadell
Nascut al segle XX a Sabadell, l’any que va morir Bogart (1957), va freqüentar en edat molt jove a monges Auxiliadora i capellans Salesians. Des de llavors s’entén la seva bena anticlerical. Però els hi ha d’agrair que l’ajudessin a passar un curs rere altre amb aquell beneït sistema escolar de fer mitjana entre la nota d’Aptitud i la nota de Coneixements. La primera no baixava de notable i això que no feia d’escolanet ni cantava a la coral (el van eliminar a la primera nota), però era el màxim golejador de la lliga escolar. Sembla ser que era una qualitat de futur que de manera visionària ja consideraven els de la sotana que per no res se l’aixecaven per fer un que altre xut. Gràcies a això es va assabentar que a sota la llarga i ample peça hi duien pantalons. També ha d’esmentar que mai es va sentir assetjat, no fos cas que els mal pensats interpretin de manera desviada allò de la bona aptitud. De fet, uns quants dels que el van “educar” se’ls va trobar anys més tard casats i amb fills, per la qual cosa va entendre que aquella dèria per la pilota no era compatible amb el celibat i ho demostra que el Vaticà no tingui selecció de futbol.
El seu futur de 9 es va estroncar en la mateixa pista escolar per una entrada de defensa central que va debilitar per sempre més la seva millor cama, la dreta. No va tenir els fisioterapeutes dels equips d’elit i el seu primer somni important va passar a millor vida. Durant anys va pensar que era un càstig per parlar a missa i confessar sempre els mateixos pecats.
La conseqüència immediata va ser un futur incert sense la protecció clerical. A l’institut públic ja no servia la combinació d’aptitud i gols i el bon minyó es va haver d’enfrontar a la crua realitat d’haver d’estudiar. Els primers intents van ser decebedors i l’única nota positiva era la gimnàstica que hagués pogut ser excel·lent amb les dues cames en condicions, tot i que en privat explica una versió increïble; el seu professor feia hores extres de Policia Nacional i van coincidir en una de les primeres protestes estudiantils amb una situació anecdòtica: el professor perseguint l’alumne. Tot i que va ser pura coincidència sembla ser que el professor li va dir que si l’enganxava el suspendria. Va aprovar corrent més que el professor però no suficient per la Matricula, reservada als alumnes cara al sol. Les altres “maries”, com la Religió i la “Formación del Espíritu Nacional” (F.E.N.), començaven a tenir mala premsa i no eren suficients per salvar l’expedient. Una primera justificació no oficial era que nois i noies els separaven a les aules i ell intentava allargar les hores de pati, ara amb noies i sense pilota. La repetició va ser inevitable, aquesta vegada en una altre escola, aquesta mixta, no fos cas que l’excusa anterior fos real.
Primers relats
La cosa va començar a redreçar-se i també va ajudar allò de desfer-se de la línia matemàtica i triar aquella paraula que tan bé sonava: Lletres. En edats juvenils a les noies se les guanyava més amb poesia que amb sumes i restes; en altres edats ja calien més números o més gols. I els primers relats van començar a perfilar el desig de trobar les paraules per escriure i comprendre les coses. De fet, ja començava a intuir l’esperit d’escriptor: un cercador de paraules que intenta ajuntar-les de la millor manera per dotar-les de sentit i aquest, que n’és de complicat!
Però al patir de les lletres, sens deixar-les, li van sortir competidors en el cinema, la televisió i la fotografia a més de la muntanya i els espais oberts. Si no quadrava en el perfil de kumbaià, era pels pèssims antecedents clericals i per practicar el play-back en l’original “Kumbaià, déu meu, kumbaià” i per preferir les més laiques i reivindicatives “Escolta-ho en el vent” i “No serem moguts”. Es va sentir alliberat el dia que es va assabentar que tot allò era folk, més a prop de l’ànima que de la religió. Però la cançó dels 40 principals va ser “Puff, el Drac Màgic” i el fet de ser considerada una peça infantil l’ha mantingut en una crisi permanent de maduresa, agreujada quan el liderat era disputat amb “Qualsevol nit pot sortir el sol”, plena de referències juvenils. Però tocava créixer i el que toca… toca.
I la primera selectivitat va fer interpretar que les manifestacions en contra també ho eren contra el darrer alè de la dictadura. Més corredisses davant de l’ex-professor afegien una dinàmica personal a la protesta i confirmava que allò dels estudis tenia una barreja de components, des de la ideologia als colzes damunt la taula passant per l’esport. Un apunt més sobre el cas del professor policia i l’alumne: aquell antic institut amb el anys es va reciclar en una caserna de mossos d’esquadra i queda per la imaginació del lector si el policia nacional es va reciclar de gris a blau i després a mosso.
Periodisme
Es considerava un estudiant mandrós per no utilitzar el qualificatiu de l’expedient que li augurava poques possibilitats als estudis superiors, en tot cas recomanaven que ho intentés a periodisme, una “maria” universitària. Van encertar de ple, no pel tipus d’estudis, sinó perquè és en les “maries” on havia obtingut els seus majors èxits, com ja s’ha relatat.
Mort el dictador s’obrien expectatives de fes l’amor i no la guerra, o, llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. I a la Universitat, massificada d’alumnes i futurs periodistes, tothom estava content, tret dels PNN (Professors no numeraris), i poc importava si se n’aprenia poc o molt. Vagues, campanes, més corredisses… visca la Universitat.
El futur periodista continuava pensant que de gran voldria ser periodista gràfic influenciat pel tebeo sobre el reporter “Tribulete” (sempre referències infantils), però només faltava desitjar-ho per desencadenar la ira dels déus. En una època dedicat a la premsa diària com a freelance va descobrir el costat fosc de la professió, aquell que busca la sensació, l’espectacle, els editors interpretant realitats irreals i sense un codi per a la veritat (una predicció de futur). I va començar a perdre pistonada i, a més, els de la premsa no tenen horari.
Publicitat
Va aprofitar un parèntesi surrealista militar per fer un triple salt amb tirabuixó i va sorprendre a tothom quan va aterrar a la publicitat. Amb el temps va concloure que era una manera de veure les notícies des de la barrera i tenir les mans lliures per ser-ne espectador i crític. Amb la publicitat va descobrir l’ànima de la societat i el valor d’aquell anglicisme “full-time”. Una altra professió sense hores. En ambdós casos va saber que el missatger, com el majordom, sempre és el principal sospitós i en la metàfora estava (allò d’estar a l’estació) sense bitllet quan va passar el tren i el va agafar per arribar a terra de ningú passant a formar part dels mítics PNN, professors no numeraris, més coneguts com “penenes” d’Universitat, una metàfora de la precarietat.
L’inicial experiència li va confirmar aquella llegenda que viu a les aules: tothom vol marxar de la Universitat quan hi ets i tothom vol tornar quan has marxat. Els nous aires el van tornar als orígens i a la ficció, ara formalitzada en el guió i després d’alguns intents demiürgs va descobrir que el cinema era la tercera dimensió i la televisió la quarta i el món del guió li va servir finalment per doctorar-se (1992) i fer-se professor titular i fer la definitiva tele transportació trekki a la cinquena dimensió, la qual també té quatre estacions i una lluna.
Fruit de la trajectòria ziga-zaga en destaca l’assaig El guión del guionista(1999, Cims) i la novel·la Viatge a la Batalla de l’Ebre (2005, Cossetània), un intent de connectar el present i el passat per fer possible un futur millor (frase publicitària recuperada de la paperera virtual). En tot cas una novel·la que aboca al lector a revisar la seva pròpia posició en un altre viatge en el temps: el de recuperar la memòria històrica dels vençuts, per no tornar a perdre la batalla.
Cinema
Cinèfil empedreït no deixa escapar l’oportunitat d’explorar la ficció sobre els creadors del cinema i en surt una novel·la irònica, escrita originalment en castellà perquè el món cinèfil per raons de doblatge sempre l’havia viscut en castellà, en la qual dos joves cineastes es disputen l’autoria i realització del projecte d’un vell director. El extraño caso del guionista que mató al director con un Colt 45, és en el fons un homenatge a tots els que fan possible la gran fàbrica del cinema.
En l’intermedi, visiti el nostre bar, escriu el guió de gènere “D’home a llop” sobre un cas de licantropia o l’experiment d’un científic per verificar la llegenda de l’home llop.
Per no deixar de costat la professió periodística i fotogràfica, escriu també sobre un parell de periodistes, redactor i fotògraf, que investiguen la trobada d’unes restes humanes en un Congost que podrien ser l’origen d’un reportatge sobre desapareguts a la guerra civil i la postguerra. El Congost guarda un secret que farà obrir altres misteris. En procés d’edició.
El foraster del Congost (2017) guanya el premi de novel·la “Valldaura-Memorial Pere Calders 2017”, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
Així tanca la trilogia sobre la Comunicació: Viatge a la batalla de l’Ebre, El extraño caso del guionista que mató al director con un colt 45 i, El foraster del Congost, de trames diferents però amb protagonistes de la comunicació, publicistes, cineastes i periodistes, perfils de graduats de la Facultat de Ciències de la Comunicació a Bellaterra, de la qual n’ha estat professor durant més de trenta anys.
És hora de canviar d’aires.
Per exemple, una de bandolers del segle XVI i el misteri de la cadira de Felip II.