Bandolerisme, segles XVI i XVII

with No hi ha comentaris
A Catalunya fou un fenomen important i curiós diversificat en dos aspectes en el seu origen. Per una part les rivalitats i litigis entre famílies nobles i feudals es dirimien amb la formació de bàndols armats, ban-bandolers, al servei dels poders de l’època.

Així, el bandoler, era un vassall mobilitzat pel seu senyor per a una determinada missió i més endavant va passar a ser un mercenari sota la tutela d’un senyor o personatge influent que els utilitzava agrupats en un ban per propòsits i ambicions personals amb procediments violents o delictius. En la mesura que les quadrilles de bandolers van anar desapareixen per varies raons com les dificultats del senyor per pagar als membres del ban o per la resolució de litigis amb formes més pacífiques, aquests bandolers van haver de buscar-se la vida essent la més fàcil el robatori.
L’altre camí pel bandolerisme tenia el seu origen en la pobresa i marginalitat. Amb el temps el mot bandoler va esdevenir el terme pejoratiu pel qual avui es reconeix al malfactor, saltejador i assassí, perseguit per les autoritats a partir del segle XVI.
L’assalt als viatgers en camins solitaris era el delicte més freqüent. Altres delictes eren el segrest, robatoris a masies, moneda falsa o l’assalt a transport estatal de moneda. Molt sovint eren respectuosos amb els béns de l’Església pel sentiment religiós dels malfactors o perquè una bona part d’ells havien estat anteriorment monjos.
Soldats, partides de gent pagada o el sometent dels pobles eren les formes més efectives de perseguir als bandolers, així com els delators o els caçadors de recompenses.
Les penes més freqüents eren l’esquarterament públic i l’execució a la forca. Si no era la pena de mort, eren les galeres de per vida o per molts anys. Però era difícil acabar amb tots precisament perquè eren molts els arrelats als pobles i rebien ajuda dels seus habitants.
Una de les més efectives era l’oferiment d’indults a canvi de fer el soldat en les campanyes del rei, com va ser el cas de Perot Rocaguinarda del Lluçanès que el 1611 es va acollir a un perdó reial a canvi de lluitar amb els terços castellans a Nàpols. Aquest temut saltejador fins i tot va ser nomenat per Miguel de Cervantes a “El Quijote” com el més gran de tots.
No era una vida fàcil tot i la idealització que se n’ha fet, plena d’aventures, fama i afers d’amor. Vivien amagats al bosc o la muntanya, amb privacions i desplaçaments constants. El seu objectiu principal era el benefici propi molt lluny de la defensa de valors humans o fins i tot nacionals com la llegenda ens ha fet creure. Era gent desesperada abocada a un final tràgic com el del bandoler més famós, Joan Sala, àlies Serrallonga, executat a Barcelona el 1636, amb la mort del qual es va iniciar el declivi del bandolerisme.